Blog
Articles, comentaris, teories...

Ens remuntem als orígens de la impremta per fer una petita descripció de com era un caràcter tipogràfic.

Ens remuntem als orígens de la impremta per fer una petita descripció de com era un caràcter tipogràfic.

Els tipus eren peces de metall petits i sòlids, amb forma paral·lelepípede. Es fonien amb plom, antimoni i estany cada un d’ells independentment i eren tallats amb punxó d’acer. Eren fosos en la fonedora o directament en la monotip o la linotip.

Sobre una de les seves cares duia, en relleu, els trets d’un signe o d’una lletra. Part on rebia la tinta per a ser reproduïda.

Amb la unió de molts tipus, de la mateixa grandària, es componien línies, paràgrafs i pàgines de text que posteriorment s’entintaven i imprimien sobre el paper.

Els noms dels tipus provenen del nom de l’autor del dibuix de la lletra, del nom del fonedor o d’un nom comercial. A més s'afegeix les característiques de la lletra, forma de l’ull, proporció, gruix del traç i cos.

Lluny queda això davant de les noves tecnologies. Així algunes de les següents descripcions ens semblaran obsoletes, però és important saber com eren, d’on venen certs mots i com algunes de les descripcions d’abans refetes actualment ens ajuden a una bona composició final.

Un exemple de mot en desús és, precisament el mot tipus, avui dia es coneix millor per caràcter tipogràfic, caràcter o lletra.

Les diverses parts dels tipus

  1. L'ull de la lletra
  2. L’alçària de l’ull
  3. L’arbre
  4. L’alçària del tipus
  5. El cos / El peu
  6. El gruix
  7. L’espatlla
  8. El cran
  9. La línia base o de peu
  10. La caixa

Parts d’un tipus on es veu la diferència entre l’ull i el cos

Parts d’un tipus d'impremta on es veu la diferència entre l’ull i el cos

1. L'ull de la lletra

  • És la part en relleu que té el tipus en la seva cara superior.
  • És el que rep la impregnació de la tinta per a produir la impressió.
  • Es troba entre les línies ascendents i descendents.
  • Segons el dibuix dos tipus de lletra poden ser diferents sent del mateix cos. Per exemple «l» i «m» un cop impresos eren de diferent grandària. Ara amb la digitalització ha desaparegut la dimensió del plom.
  • Segons el guix del seu dibuix l’ull pot ser:
    • Fi
    • Extra fi
    • Normal
    • Regular
    • Medium
    • Semi negre
    • Negre
    • Extra negre
    • Estret
    • Ample
  • Segons per la seva posició l’ull pot ser:
    • Superior
    • Mig
    • Inferior

2. L’alçària de l’ull

  • És l’alçària de la part en relleu del tipus que s’impregna de tinta en la posterior impressió.

3. L’arbre

  • Nom que rep la forma de paral·lelepípede que sosté l’ull.
  • És la distància des de la base a la superfície de l’ull

4. L’alçària del tipus

  • És la dimensió de sumar l’alçària de l’ull més l’arbre.

5. El cos / El peu

  • És l’alçària del total del tipus fos, compresa entre les línies superior i inferior.
  • Comprèn des de l’espatlla superior a l’inferior i l’ull.
  • És a dir, no només la lletra, el símbol, etc., en si mateix, sinó a més, l’espai superior i inferior dels traços.
  • És tota la cara superior del bloc de plom on està fos el caràcter.
  • El cos es mesura en punts tipogràfics, o simplement, punt (ho veurem més endavant) per tant quan ens referim al cos de la lletra diem: Cos 10, cos 12...
  • Primer es va compondre sense més separació de línies que els muscles inferiors d’una lletra i el superior d’una altra. Si el cos era, per exemple, 10 / 10 (10 sobre 10. Cos 10 de 10 interlínies).
  • Posteriorment, si es volia 10/12, s’augmentava el muscle inferior en 2 punts, per fer composicions de text de cos 10 sobre interlínia de 12.
  • El joc complet de les lletres i dels signes de tipus del mateix cos era la pòlissa.
  • Normalment els cossos s’augmenten no sempre igual:
    • De 6 a l’11 s’augmenta en 1 punt.
    • De 12 al 20 de 2 en 2.
    • De 24 al 40 de 4 en 4.
    • De 48 no hi ha augment.
    • De 60 al 96 de 12 punts.
    • No hi havia més cossos en plom i si en fusta.

6. El gruix

  • És l’amplada de la lletra, la distància entre les dues cares laterals.
  • En els tipus de plom era evident la diferència entre la caixa i el gruix. En l’actualitat aquesta diferència no existeix.
  • Cada tipus d’un mateix cos tenia la mateixa alçària però no la mateixa amplària. Per exemple l’amplada és més gran de la lletra m que de la lletra l.

7. L'espatlla

  • És la distància entre la caixa i el gruix.
  • Són espais que no s’imprimeixen perquè realitzen la funció de separació regular entre tipus en la impressió final.
  • Hi ha:
    • Drets. Espai situat a la dreta de l’ull que no s’imprimeix per estar més baix. La seva finalitat era separar els caràcters.
    • Esquerra. Espai situat a l’esquerra de l’ull que no s’imprimeix per estar més baix. La seva finalitat era separar els caràcters.
    • Superior o Cap. Espai per sobre de l’ull que no s’imprimeix per estar més baix. Determina la separació entre línies de text (interlínia).
    • Inferior o Peu. Espai situat per sota de l’ull que no s’imprimeix per estar més baix. Determina la separació entre línies de text (interlínia).
  • La suma del muscle dret d’un tipus i de l’esquerre del tipus següent forma el que es diu blanc entre caràcters.

8. El cran

  • Són les fenedures fetes en la cara anterior i posterior del tipus.
  • Servien de base per a alinear les lletres de forma correcta en el componedor.
  • També serveix per a distingir entre les lletres d’un mateix cos i de diferent família.

9. La línia base o el peu

  • Part inferior del tipus.
  • On és l’esquerda produïda pel motlle de fosa en finalitzar el dibuix del tipus.

10. La caixa

  • És la superfície del tipus ocupada per l’ull de la lletra.